Dirigents gironins del PSC propers a Maragall es senten decepcionats amb el Nadalisme, veuen com el clan del Nadal s’ha posat ràpidament, sense ni tant sols esperar la jubilació del President al servei del Montillisme.
Esperaven que a Girona es produís un moviment de suport a Maragall que hagués permès obrir un reflexió a dins el PSC, i realitzar les coses d’una altre manera, la tensió entre els Nadal i els Maragall ha anat en augment i es parla de discussions fortes produïdes al Palau de la Generalitat.
Per un altre costat a dins el carrer Nicaragua hi ha preocupació per la sensació que els Maragall volent morir matant, i el degoteig de declaracions, articles i gestos estant passant factura a la seu socialista, i a més preveuen una intensificació de les “Maragallades” fins al final.
Aquesta situació s’està emportant per endavant als autèntics militants del PSC provinents del catalanisme polític. Que veuen com son apartats dels òrgans de decisió locals i comarcals, aquesta actuació es més que una evidencia a ciutats com Blanes, on el sector catalanista contrari al trencament del tripartit local ha estat escombrat pels sectors més espanyolistes i retrogrades.
El cas de Blanes es simptomàtic, encara es recorda les recents visites del President i la sobre actuació de l’alcalde i poc desprès el canvi cap a l’espanyolisme més intransigent d’aquest mateix dirigent.
sa-palomera@hotmail.com
8 comentaris:
Això que dieu és mentida, com moltes altres....
JO crec el contrari, es un confidencial que les acertades, i no crec que menteixi,lamentablement el catalanisme dins el psc esta tocat de mort
Nadal, el rei del canvi de camisa.
A cal PSC no tenen cap tipus de moral.
No només en Nadal, molts manaires socialistes es posen la camisa -sigui quina sigui- que els permeti continuar chupant del bote. L'important és chupar del bote. Això, que no falti..., i no perdre corda, perquè com molt il·lustrativament va dir el seu compañero ideòleg Alfonso Guerra...: "El que se mueva, no sale en la foto".
¿També és mentida la baixa del PSC de l'esposa del President Maragall? ¿I la de l'exalcaldessa de La Garriga i dos altres dirigents del PSC al mateix municipi? ¿És mentida la deserció de l'exsocialista alcalde de Riudarenes? ¿És mentida l'estripada de carnet socialista de Joan Llenas, exregidor de Palafrugell??
Segur que me'n descuido....
Si tot això tan colpidor sura a la superfície, ¿què no deu passar a les interioritats, a les entranyes, allò que no veiem, les vergonyes i els draps bruts interns?....... Doncs molt més succeeix..... lluites aferrissades per no perdre la cadira, ganivetades (figurades) per l'esquena i retrets dels uns als altres a l'ordre del dia, pel cap baix.
Per cert, si algú encara es creu la democràcia, el progressisme i el catalanisme del PSC, que es connecti al seu fòrum d'opinió d'internet de l'agrupació de Blanes.
Comprovarà la salsa dels socialistes en el seu punt -no la imatge que aparenten en públic, sinó el que són de debò-.
Sols diré que no sembla un fòrum d'un partit d'esquerres i català. Sembla més aviat el de la Falange, que és un partit de d'ultradreta i espanyol. Aquí en teniu l'enllaç:
http://www.grn.es/forumpsc
Un article per llegir ...
Tot o res,però al revés
David Miró (Diari Avui 8-10)
El company Lluís Bou deia ahir en aquesta secció que els canvis interns que José Montilla i el seu equip havien introduït al si del PSC representaven una jugada arriscada que equivalia a un tot o res. Tal com jo ho veig, però, és tot el contrari. M'explico. Al meu parer, si algun mèrit té José Montilla, és haver aconseguit un grau d'unitat interna del PSC que ni Maragall ni Nadal ni Obiols havien aconseguit mai.
Es poden discutir els mètodes i els tempos, es pot especular sobre el poder de seducció del candidat o sobre les expectatives electorals, però el que no es pot qüestionar és que Montilla ha portat a terme la seva jugada amb un grau de trencadissa interna mínima. I, de fet, la reacció de Maragall i el seu entorn més pròxim ha donat la raó al de Cornellà i ha accentuat la soledat del president.
Maragall s'ha quedat sol perquè va descobrir massa tard que, per portar endavant els seus projectes, necessitava, si no el control, almenys la complicitat del partit. El resultat és que Montilla s'ha construït un coixí tan confortable que el seu lideratge no estarà en qüestió l'1 de novembre. Es pot permetre el luxe de perdre per dues raons: perquè després d'involucrar tots els sectors del partit ningú podrà dir que era una aventura personal. I perquè el seu és un projecte a llarg termini que s'assenta sobre un poder municipal sòlid i una participació directa en la governació de l'Estat. A l'oposició tindrà fred, però menys.
En canvi, els altres candidats afronten les eleccions amb un pes més feixuc. En el cas de Mas, el clima d'ara o mai que s'hi viu pot reobrir velles ferides si no s'assoleix una victòria clara. I, per a Carod, ni tan sols un bon resultat és garantia de continuïtat. La lliçó de Montilla és clara: amb el partit, tot. Contra el partit, res.
Un altre article del Periodico que cal llegir ... a veure si al final fem pedagogia.
Montilla i Maragall aposten per repetir el tàndem al capdavant del PSC
1. • Consideren que l'aliança garanteix la pervivència del compromís fundacional del socialisme català
2. • El president rep com un signe positiu l'ascens de Castells al segon lloc de la llista
LUIS MAURI
BARCELONA
Les aigües del socialisme català baixen agitades, però no és probable que el riu es desbordi. Pasqual Maragall i José Montilla aposten per mantenir el tàndem que formen des del 2000 com a president i primer secretari del PSC, segons van confirmar a aquest diari fonts pròximes als dos polítics.
A pesar dels seus desacords fre-
qüents, a pesar del despit del president per no haver rebut el suport incondicional que esperava del seu partit, a pesar de l'enuig de la direcció socialista pels riscos als quals el cap del Govern català ha exposat el PSC i també el PSOE... A pesar de tot això, i també a pesar de la botifarra que la dona de Maragall ha fet al partit després del relleu del seu marit en el cartell electoral socialista, els dos dirigents advoquen per reeditar el tàndem en el pròxim congrés del PSC, que podria celebrar-se el 2007 o el 2008, una vegada acabat el cicle electoral.
VELOCITAT DE VERTIGEN
Falta molt temps per a això, és cert. Especialment si es té en compte la vertiginosa velocitat a la qual viatja la política en la societat mediàtica, però aquesta és avui la voluntat que comparteixen els dos polítics.
Aquest propòsit respon a l'interès comú de preservar l'esperit fundacional del PSC, partit nascut el 1978 de l'abraçada de dues tradicions polítiques diferents i que sovint s'expressaven en llengües així mateix diferents: català i castellà. Molt esquemàticament: d'un costat, universitaris i professionals progressistes i catalanistes, fills de la burgesia, anticentralistes, antiestatistes i autogestionaris amb influències del cristianisme social; de l'altre, treballadors immigrats de la resta d'Espanya, socialistes de tradició republicana, laica, obrerista i estatista forjats en la lluita sindical.
DUES ÀNIMES
Privat de qualsevol d'aquestes dues ànimes primigènies, admeten fonts de les dues parts, el PSC quedaria incapacitat per representar la globalitat de la societat catalana. Al contrari, afegeixen, la pervivència del tàndem Maragall-Montilla (des d'ara sembla més apropiat invertir la prelació: Montilla-Maragall) pot oferir la garantia, de portes endins i de portes enfora, que el compromís fundacional del partit socialista català està fora de perill.
La recent designació del conseller d'Economia, Antoni Castells, com a número dos de la llista electoral de Montilla ha estat rebuda per Maragall com un senyal positiu. No només el nomenament de Castells, destacat catalanista i exponent de l'extint sector obiolista del PSC; també el compromís del candidat de comptar amb la pràctica totalitat dels altres consellers socialistes de Maragall. En els plans de Montilla, de fet, hi entren tots menys el de Justícia, Josep Maria Vallès.
Després de la irritació per l'article de Pasqual Maragall publicat dijous passat a EL PERIÓDICO, en què es lamentava de la tendència del PSOE a pactar amb CiU i sacrificar els interessos del PSC, fonts de la direcció socialista han considerat "raonable" un altre article periodístic, aquest del seu germà Ernest, diumenge passat a El País.
LA SOLEDAT DEL LÍDER
Després de deplorar la "freda soledat" que el president ha sentit en el seu propi partit, Ernest Maragall apuntava algun error del seu germà i cridava a vetllar perquè el relleu de Pasqual no arribi a suposar canvis en el projecte estratègic del PSC i pugui conservar la seva política d'aliances i determinats trets programàtics: orientació federal, municipalisme, recuperació del grup parlamentari al Congrés...
"La política d'aliances dependrà dels electors; per la resta, Ernest és el responsable de la confecció del programa del PSC", va dir ahir un destacat dirigent. "I aquesta és, per sobre de tot, la garantia més gran de continuïtat", va concloure.
Llegint aquest article, els socialistes ho reconeixen. El primer, i el més important, es digui Montilla o es digui Nadal, és el PARTIDO.
El més important, és el PARTIDO. Les altres coses, com per exemple el servei als ciutadans catalans, la defensa dels interessos i els drets de la gent de a peu que vivim i treballem a Catalunya, això ja és secundari.
Això que el PARTIDO és la primera prioritat i que passa per davant de tot, ho té molt assumit el Montilla, és un home fred, calculador, tipus buròcrata format a còpia d'aprendre com funcionava l'antic PCUS (partit també Socialista -el socialisme és el primer estadi del comunisme- de la U.R.Socialistes.S., el Partit Comunista de la Unió Soviètica), el Montilla està format políticament al partit maoista "Bandera Roja", d'on prové.
Un exemple pràctic de que el primer i prioritari és el PARTIDO ho hem vist amb el paperàs que ha fet el Ministro de Industria en el cas del caos de l'Aeroport del Prat (cas del caos de la seva competència -o incompetència- ministerial).
Lo primer no és defensar als viatgers i usuaris que s'han vist robats i vexats pel desastre del Prat.
Lo primer és conservar el càrrec de Ministro, evitar-se la compareixença davant el Parlament.... perquè si hagués comparegut i hagués demanat ni que fos una mínima disculpa, hauria admès la realitat (que l'han cagada, a El Prat)...... Y ENTONCES EL PARTIDO HUBIERA QUEDADO MUY MAL ANTE LA OPINIÓN PÚBLICA Y EL PSOE HUBIERA SALIDO PERJUDICADO.
Les màximes d'en Montilla: Partido, Partido, Partido. Estado, Estado, Estado.
España, España, España.
En canvi, als proletaris, als obrers i a la gent de a peu que es queden sense feina com aquells treballadors d'aquella fàbrica de Sant Boi que avui ha tancat portes i els han fet fora..., que els bombin.
Ja ho ha dit el Pepe: l'economia i la indústria de "ESPAÑA VA BIEN".
¿No us recorda aquesta frase a un altre polític?
ufff...aixo es demagogia total...
Publica un comentari a l'entrada